Un passat que em defineix, un futur que em guia i un present feliç.

 

Sóc un xaval qualsevol, res especial, amb ganes de viure. Moltes ganes de viure una vida intensa i sense pors. Segurament la meva sang adolescent es resisteix a marxar i conservo aquelles ganes de menjar-me el món, de creure que per mi no hi ha fronteres. No vull veure que res pot aturar-me en el meu camí cap als meus objectius, no vull tancar cap porta i en vull obrir deu mil… Marc, toca de peus a terra. La vida no és fàcil, no és del color de rosa i no saps mai què és el que et pot passar… Si, tens raó, però si que sé fins on puc arribar pel meu compte. Sé que puc ser feliç i això és el que vull.

 

Des de que tinc memòria que vull ser metge. Potser, de moment és la decisió més important per la meva vida i la que he pres més jove. Tenir sempre les coses tant clares m’ha ajudat molt al llarg del temps, sempre he lluitat per un objectiu i encara ho continuo fent. Per això penso que per conèixer a algú no has de veure com és sinó que has de ser capaç de mirar més enllà; veure per on ha passat, què ha viscut i quines son les coses que el defineixen i què vol, per què lluita.

Jo arrossego una vida de facilitats, bona educació, una família que m’estima, poca frustració i capacitat incondicional per somiar. He passat moments difícils que m’han canviat i que m’han ajudat a créixer però no vull pensar que sóc un desgraciat quan hi ha gent que sol pot menjar una vegada al dia. Avui en dia puc dir que sóc feliç i que vull seguir sent-ho.

 

El Txad és un repte, fa temps que la idea de la cooperació em rodava pel cap fins al punt que s’ha conertit en un somni. Un somni que aquest estiu serà real, en tinc moltes ganes i realment espero endur-me la millor de les experiències, espero ser capaç de deixar-me impactar per aquella realitat tant dura. O espero veure que no és una realitat tant dura com creiem. Vaig a sentir-me viu, a buscar la felicitat i sobretot a conèixer i estimar als txadians, persones molt humanes i plenes de vida.