LA CRIDA.

 

Hi ha gent que se sent cridada a pregar, gent que se sent cridada a apagar focs, a expressar-se amb el cos, a inventar cures... N'hi ha que són per tota la vida, vocacionals, n'hi ha d'esporàdiques o temporals, produïdes per rampells, curiositat o per vivències traumàtiques. 

 

Àfrica em va cridar fa anys. Ha anat enviant missatgers al 1r món que s'han anat creuant al meu camí i m'han fet estimar aquest continent i als habitants que en ell hi viuen. Sento curiositat i em sento realment connectada amb la mirada d'esperança i lluita, les seves olors fortes i els seus costums per mi tant llunyans. Em sento cridada a preguntar, a tocar, a observar, a treballar i a fer de l'Àfrica un projecte personal.

 

El primer pas és Enxartxad. 

 

Em semblava absurd explicar qui sóc jo sense abans compartir les meves inquietuds més immediates, tant relacionades amb la meva persona i que tant em descriuren.

Tinc 25 anys. Sóc llicenciada en Periodisme i estudiant d'Educació Social. Treballo d'educadora al barri del Gornal, un barri carregat d'ambicions i somnis obstaculitzats sovint per problemes econòmics, domèstics i estructurals.

 

La meva família m'ha ensenyat a estimar la senzillesa, la gratitud i l'empatia i aquestes han esdevingut en mi una forma de vida. M'agrada creure que un món millor és possible però sóc conscient que és imprescindible treballar a fons i a conciència per aconseguir-ho. Jo hi estic disposada, però abans hauré de veure com ho fan els experts. Txad serà una bona escola.